L´escrit de hui serà molt breu que atres vegades, puix simplement és una entrada de despedida, despedida del valencianisme més actiu, per a ser simplement un valencià de a peu (pot ser que mai deixe de ser-ho en sentiment puix es una cosa que esta dins de la persona i per damunt de lo que et puga dir la gent de lo que eres o no ho eres).
Està és una decisió meditada des de fa temps, i no ve en una actuació repentina d´un dia de cabreig per alguna qüestió, meditada per el canvi que me supon després de tants anys vinculat al moviment (encara recorde les manifestacions contra Albiñana i el naiximent d´UV, o eixos durs 9 d´octubre convertits en batalles campals), per això, a estes altures he cregut que no quedava més remei intentar arribar a l´enteniment entre les dos parts, intentar deixar a banda los que nos separa i intentar aonar a on nos unix, en l´esperança que els valencianistes serem un a l´hora de defendre lo nostre per damunt de les nostres opinions com a partit o com associacions, desgraciadament això pareix una utopia puix els valencianistes continuem una i atra volta caiguen en els mateixos erros en les nostres "capelletes", i una i atra volta donant-li volta a lo mateix sense donant-nos conte que la societat valenciana tal volta no vaja per ahí com aixina ho demostra en el poc recolzament que donen als partits valencianistes, als quals continuen veent com "eixos grupets que se barallen per la bandera o la llengua" .
Com he dit adés són molts anys en la batalla, i molt més la part agre que la part esperançadora i per això he pres està dura decisió per a mi, la vida té oferix molt més coses que el maldecaps que molt a sovint dona el valencianisme i vaig a intentar fruir-les, puix el valencianisme digam ya no me plena com fa alguns anys arrere, i ya és hora d´abandonar trincheres i batalles, la guerra acabà fa temps encara que no nos donem conte.
Vaja he intentat fer-lo curtet pero al remat m´ha eixit massa llarc, són molts sentiments per a expressar-lo en quatre llínees.
